Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXVII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL      XXXVII

               Les Perifrasis Verbals.

     272.           Diem nș 265 perifrasis verbals als composts gramaticals formats pels verbs auxiliars, mes o menys buidats de sa significacio propia, i un infinitiu, gerundi o participi dŽun atre verp, al qual el verp auxiliar li dona un aspecte determinat, o un sentit o modo particular. Per este procediment sŽenriquix la conjugacio en formes noves, algunes de les quals reemplacen ad atres que es pergueren, formant un nou sistema verbal.

     Estes formacions noves estan molt vives en el llenguage popular i sera inutil voler posar-les llimits en el nivell literari.

     Una de les caracteristiques mes importants dŽeste sistema, es lŽintima cohesio que per lo regular existix entre el verp auxiliar i la forma nominal que el seguix, dificultant lŽintercalasio de paraules. Una atra caracteristica, de la que ya hem parlat, es la gramaticalisacio dels verps auxiliars, que aporte, en conte de sa significacio propia, aspectes o m odso utils per a lŽenriquiment de la conjugacio (aspectes ya esmentats). Finalment, una atra caracteristica es la poca variabilitat dels elements de la perifrasis (infinitiu i gerundi, sempre invariables).

     273.          Classificacio de les perifrasis. Podem tindre en conte tres punts de vista: la naturalea del verp, lŽus de lŽinfinitiu, gerundi o participi, i la seua significacio.

     1) Indole del verp auxiliar.

          a) Perifrasis ab el verp haver. Les formes perifrastiques dels temps composts de lŽactiva, son considerades, per la nostra consciencia llingüistica com constituyents dŽuna sola unitat. En elles el verp haver ha perdut son valor possessiu i el participi es invariable: he cantat, havia begut.

     En les perifrasis dŽhaver, mes lŽinfinitiu del verp que porta la significacio basica, els elements constituyents de la perifrasis no estan tan ben soldats; tenen un sentit dŽobligatorietat, i interve la preposicio DE: haurem dŽanar, hem de recorrer.

          b) Perifrasis ab el verp ser. Les formes perifrastiques mes freqüents del verp ser son les de la passiva, pero en valencia va perdent importancia la passiva, substituint-se per atres procediments gramaticals.

     Tambe apareix el verp ser en atres combinacions perifrastiques ab lŽinfinitiu precedit d la preposicio DE, indicant necessitat o deure de realisar una accio o sofrir-ne una atra: es dŽesperar, es de fiar.

          c) Perifrasis en atres verps. Algunes dŽestes perifrasis ya les hem esmentades. Estar, mes participi, construix una perifrasis perfectiva, en oposicio a lŽimperfectiva formada pel verp ser i el participi.

     Tindre, mes participi, forma en valencia una combinacio que es tota una conjugacio. Sol expressar un aspecte perfectiu molt intens, i es una forma molt popular. Eixigix un verp de caracter transitiu per a completar-lo: tinc pres, tinc presos. Tinc DE es mes arcaic, i tinc que, mes modern.

     DEURE DE, mes infinitiu, a mes dŽexpressar obligacio (deu anar) expressa opinio i dubte (deuen ser les onze de la nit; deu estar prop).

     ANAR, i atres verps de moviment, mes infinitiu; com auxiliars, solen indicar lŽintencio, la realisacio immediata o el principi dŽuna accio; vaig a dir-li a eixe, dos i dos quant fan; vaig a dinar; anem a la qüestio, PORTAR, mes participi, es dŽus vulgar, equivalent a tindre: lo que porte yo venut est any (lo que tinc yo venut est any).

     Anar, vindre, estar, etc. ab el gerundi, formen frases dŽun intens valor duratiu: vaig tirant, estic passant, vinc soportant, etc.

     274.          2) Us de les formes nominals ab lŽauxiliar.

     LŽinfinitiu, el gerundi o el participi passat, ab el verp auxiliar, formen tres grups de perifrasis que conve destinguir. El verp que suministra el sentit basic queda invariable, i lŽauxiliar es conjuga en tots els temps.

     a) Perifrasis en infinitiu. Son molt variades. En general predomina en estes perifrasis la nocio de temps, aspecte o modo; tenen un valor progressiu, i miren cap al futur (en les degudes excepcions). Els seus aspectes mes corrents son: el terminatiu, el ponderatiu i el temporal.

     b) Perifrasis en gerundi. La nocio predominant en estes perifrasis es la dŽaspecte, el qual en termens general, es duratiu, encara que puga matiçarse, segons el verp, en incoatiu (va adelantant), continuatiu (seguix molestant) i en atres variants mes secundaries.

     LŽaspecte mes corrent dŽestes perifrasis en gerundi, es el duratiu i mirant al present: estic jugant, anavem cantant (present o coetaneu del passat). Els verps de moviment (anar, vindre, seguir, etc.) solen unir, a lŽidea de duracio, la de moviment: veniem discutint.

     c) Perifrasis en participi. Son molt variades. Per son us quasi sempre gramatical, queden un poc al marge de les verdaderes perifrasis. Son molt variades, i el seu significat està en estreta relacio en els verps auxiliars que intervenen en elles. Estes combinacions son de significacio perfectiva o acabada ( terminativa) i miren cap al passat. Els seus usos mes freqüents figuren en lŽapartat següent.

     No cal repetir que els verbs composts de la conjugacio sŽhan construit ab participi i verp HAVER. Ab este verp, el participi queda invariable. En els atres, que no son el verp haver, el participi concerta en el complement directe: he pres una resolucio; he pres males mides, tinc preses moltes resolucions.

     Sobre la diferencia entre ser i estar, hem parlat en este mateix capitul.

     275.          3) Classificacio en atencio a la semantica. Per ad esta classificacio es te en conte lŽaspecte o significacio especial que el verp auxiliar dona al verp que orta el sentit basic.

     a) Valor duratiu. El verp sol anar en gerundi: vaig tirant, seguix vivint. Se consturixen estes perifrasis en verps com estar, anar, vindre, seguir, etc. mes gerundi: estic parlant.

     b) Perifrasis dŽobligacio, molt freqüents. En valencia solen intervindre, en la construccio dŽestes perifrasis, els verps deure, tindre, haver, acompayats de lŽinfinitiu: haig de fer aixo, tinc que pagar-ho. El nexe que sŽintercala, en la preposicio DE, hui en dia vulgarment reemplaçada per QUE, en alguns verps. Ab el verp haver, la frase pareix atenuada: hem de fer; ab el verp tindre, es mes energica: tenim que anar. El verp deure ot tambe indicar suposicio; deuen ser les huit, pero es mes indicat reservar el verp deure per a les frases dŽobligacio.

     Hi ha una perifrasis dŽobligacio en verp impersonal; ab el verp CALDRE i lŽinfinitiu. Este verp no se sol usar mes que en frases negatives: no cal, no caldria, etc; per a les quals sŽusa tambe el verp haver, la conjuncio QUE i lŽinfinitiu: no hi ha que correr, no cal correr.

     A mes dels verps haver, tindre, caldre, hi ha girs com ser precis, ser necessari, ser un deure, que tambe solen usar-se per a expressar el sentit dŽobligacio. En us literari hi ha qui fuig dŽestes ultimes combinacions, com dŽusar el verp deure si no es per a significar probabilitat, pero aixo es problema dŽestilistica.

     c) Valor perfectiu. Este significat sŽexpressa per diferents verps dŽaccio, acompanyats del participi passat, de lŽinfinitiu, o per certes locucions.

     En estes perifrasis el significat del verp auxiliar està molt lunt del seu significat originari, predominant lŽaspectedŽaccio acabada. El verp pot revestir diferents matiços, com el resolutiu (tinc que acabar una obra) el consecutiu (el problema queda aclarit), ponderatiu 8van arribar a guanyar la carrera) temporal (acabaren de treballar). Les perifrasis formades ab el participi tenen valor perfectiu o terminatiu i miren al passat.

     d) Valor progressiu. Este valor resulta de la combinacio de certs verps dŽaccio que impliquen este significat o aspecte, i porten el verp, base del significat, en infinitiu. Son perifrasis molt abundants, i poden afegir diversos matiços, com lŽincoatiu (anar a, rompre a) aproximatiu (vindre a ser) reiteratiu (tornar a). Poden tambe incloureŽs en este grup els verps dŽobligacio (haver de), probabilitat (deure), possibilitat (poder) i atres verps i locucions verbals entrar, vindre, arribar, tirar, començar, anar per (vaig pels cinquanta), caure (caure en el conte), passar (passar per entes, tirar-se-la de ric). En totes estes perifrasis hi ha una gran transposicio del significat primitiu del verp auxiliar. En elles sol enjuiciar-se, no sols lŽaccio en si, sino tambe lŽactitut voluntaria, caprichosa o forçada del que la realisa: si li ho dius clar, ell tŽix per la tangent; ha eixit aprovat en el primer eixercici.

     e) Valor passiu. La combinacio del verp ser ab el participi passiu (unica forma passiva que ha quedat del llati) forma la veu passiva dels verps valencians. Com lo que canvia es el verp ser i no el verp que es conjuga, en realitat no hi ha mes que una sola conjugacio passiva. El participi del verp adopta el genero i numero del subjecte de lŽoracio: ella es amada, nosatros som ferits.

     En lŽoracio passiva, com hem dit, en un atre punt, es posa lŽinteres, no en lo que fa el subjecte, sino en lo que es fa en lŽobjecte: es distint punt de vista. Aixi, si diem "Ernest compra un hort", nos interessem per lo que fa Ernest. Si diem, "eixe hort ha segut comprat per Ernest", nos interessem per lo que sŽha fet en lŽhort.

     SŽha dŽadvertir que el participi del verp ser que sŽutilisa en valencia en la veu passiva, es "segut" i no "estat", catalanisme que hi ha que evitar. El valencia fa una utilissima distincio entre els participis segut i estat. El primer, en valor de realisacio passiva de lŽaccio mes o menys durativa; el segon, en valor de resultat dŽuna accio acabada (accio terminativa): "les cases han segut construides per soldats" (en aquell moment) no es lo mateix que "les cases han estat construides pels soldats ( i duren a partir del moment de sa construccio).

     Sobre la passiva impersonal. VejaŽs Cap. XXXI, 238-7.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari